Vomitada sobre la visita del Papa

Fa cinc minuts era al llit mirant de dormir. No podia fer-ho, pensant en les coses que m’han remogut l’estómac degut a la visita del Papa avui a Barcelona. Així que m’he llevat i ara ho trec directament de dins. Amb això de la visita, he passat del passotisme a la indignació. I necessito cridar aquí i ara perquè estic (crec que sanament) indignat. Ensenyo abans les cartes: sóc cristià, tot  i que, com més va, menys catòlic em sento.

Repassant algunes de les imatges que Tv3 ens ha ofert abastament, m’han anat sorgint algunes reflexoindignacions. Us les exposo a continuació:

1) El Papa arriba a l’Aeroport de Santiago de Compostel·la… i el rep la banda musical de l’exèrcit. Cada cop que veig que l’Església impulsa, respecta o tolera l’exèrcit o la guerra, se’m regira l’estómac. M’agradaria una Església antimilitarista i pacifista, intolerant amb la guerra i que fes denúncia de l’ús de la violència d’estat. Però encara estem molt lluny d’això.

2) Carrers plens de persones idolatrant el Papa. Si ja em fa riure veure com la gent idolatra músics, futbolistes, actors o escriptors, tot demanant-los un insípid autògraf o anant-los a veure passar uns segons per una catifa vermella, tanta gent (encara que sigui menys de la prevista) per veure passar el papamòbil al crit de ‘Se nota, se siente, el Papa está presente‘ o similar, em fa venir nàusees. Ser cristià vol dir fixar-se en Jesús, no pas idolatrar el bisbe de Roma, tanoques!

3) Aplaudiments a l’obertura del temple, ara basílica, per part del Papa. Intueixo que l’ovació era de satisfacció per a inaugurar oficialment el temple de la Sagrada Família.  Honestament, reconec que sempre m’ha agradat com a arquitectura i mostra artística. I haig de reconèixer que estic enamorat de la façana de la Passió i de l’obra d’en Subirachs. Però vist des d’una perspectiva de fe, em sembla que la construcció de la Sagrada Família és una autèntica aberració, un capgirament del missatge de Jesús (quan demana humilitat, prioritat per les persones, ser com nens, viure la fe interiorment, etc.). La grandiositat de la Sagrada Família és obscena, i no només en temps de crisi.

4) El Papa ungeix l’altar de la Sagrada Família amb oli… i quatre monges ho netegen. La metàfora sobre la situació de la dona dins l’Església és tan evident, que no entenc com pot ser que ni tan sols l’hagin dissimulada els organitzadors de l’acte. Tan interioritzat està el masclisme, que ni se n’han adonat les pròpies monges. Ai! Si les dones de les parròquies fossin feministes… quina revolució més bonica farien.

5) La missa es fa en català, castellà i llatí. Ningú entén el llatí, avui dia. I fer-lo servir és tornar tant enrere en el temps, tant més enllà del Concili Vaticà II, que només pot respondre a dues possibilitats: o que els és igual si s’enten allò que es fa en la litúrgia (de fet, la majoria tampoc ho entén en el propi idioma) o, encara pitjor, que no es vol que s’entengui (i aquesta segona opció fins i tot a mi em sembla massa agosarada). En qualsevol cas, pren l’eucaristia al poble, i la torna a les elits eclesials, com en temps antics.

6) Dos homes es fan petons mentre darrera seu passa el Papamòbil. Fantàstica imatge aquesta. Per mi, la millor del dia. He rigut, he entès el missatge i me l’he fet meu en qüestió de mil·lèsimes de segon. Felicitats als promotors i realitzadors de l’acció. Una denúncia en tota regla de l’homofòbia de l’Església. 10 punts.

Sé que em deixo temes importants i centrals com ara que el Papa sigui un cap d’estat, o la relació de l’Esgésia amb la monarquia i el poder, o el paper de les esglésies espanyola i la catalana durant tota la jornada, o les declaracions in-fumables a l’avió… però prou! Ja he buidat el pap. Haig d’anar a dormir.

I perdoneu, però tot això, JO ho havia de dir!

 

Thanks! You've already liked this