Sóc intolerant

Doncs sí. I és que hi ha vegades que no es pot ser ni tolerant, ni respectuós ni res de res. Jo, per exemple, sóc molt intolerant amb la violència i amb la mentida.

I m’agrada el futbol. Ja sé que en segons quins ambients no s’estila i se’m titlla ràpidament de frívol. Però no estic sol: fins i tot hi ha un grup al Facebook titulat ‘gent alternativa i futbolera’ que reivindica la compatibilitat de l’alternativitat i el plaer pel futbol.

Però anem a allò que interessa: una de les mostres més clares de la cultura de violència en què vivim es produeix durant els partits de futbol. Si algun jugador del nostre equip fa una falta sense que el vegi l’àrbitre, de seguida el titllem de llest, murri o gat vell. Si és en venjança d’una puntada rebuda anteriorment, diem sense rubor que no passa res, que li ha tornat l’anterior agressió. I si volem un gran plaer… què hi ha millor que guanyar l’equip rival (el Reial Madrid i l’Espanyol en el meu cas) al darrer minut i amb un penal injust?

Jo m’apunto al que diu Mazoni en la seva cançó ‘Apocalipsi now‘:

“Quan el davanter enganya l’àrbitre
i aconsegueix un penal pel seu equip
tothom el considera un heroi
però no és res més que un mentider malparit”.

Les faltes les van inventar per no fer malbé el joc. Em posiciono fins i tot en contra les anomenades ‘faltes tàctiques’, que s’empren per parar un contraatac al mig del camp amb una agafadeta al contrari. Potser és de llestos i tothom ho fa. I potser no són ni violentes. Però malmeten l’esport acceptant, tàcitament, que les faltes formen part del joc.

Altres moments tindré per a relacionar la importància d’aquestes valoracions en l’educació per la pau. Paciència… o feu-ho valtros mateixos.

Thanks! You've already liked this