Siguem utòpics, demanem el possible

Fa unes setmanes vam ser al Fòrum Social d’Educació de Santiago de Compostel·la. Va ser una bona experiència. Vam conèixer nous amics, vam escoltar noves propostes i en vam debatre algunes d’antigues. I d’entre aquestes, l’educació per la pau a les escoles, gràcies a la iniciativa del Grup d’educació per la pau de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB.

Com sempre, em sorgeixen alguns dubtes. Per una banda, és obvi que vull que les escoles eduquin per la pau. Però, per l’altra, m’incomodo una mica quan sento propostes de canviar tota l’escola de cap a peus per tal de fer-la més ‘pacifista’.

S’argumenta que les escoles d’avui dia no tenen una bona estructura, que encara es fa formació bancària (Freire), autoritària, etc. És cert. Es parla de fer escoles més horitzontals, més participatives, amb més presència de l’educació emocional, i on l’educació pel conflicte (provenció) sigui l’eix del treball de tot l’equip de mestres, que hauria d’estar format en aquests aspectes. M’agradaria.

Tot plegat, però, s’acostuma a envoltar d’una mena de desànim sobre la incapacitat per a dur a terme aquests canvis tant necessaris, sobre la immobilitat del sector educatiu, de la manca de recursos, dels problemes de l’escola pública (i de la concertada! que també en té), de la manca de voluntat dels polítics, del passotisme de pares i mares, etc. Em deprimeix.

Jo, humilment, faig tres reflexions que em semblen necessàries per tal de no caure en aquest discurs, que, particularment, em cansa:

Primer: mai hem tingut una escola millor que la que tenim ara. No canviaria per a res l’educació que rep la meva filla en una escola pública avui, per la que vaig rebre jo. I encara menys per la dels meus pares. I no vull pensar en la dels meus avis… Així doncs, no siguem tant durs amb l’escola que tenim, i donem-ne gràcies, d’entrada.

Segon: és literalment impossible que tots i totes els mestres i professors de totes les escoles del país aprenguin tot allò que se’ls demana. Nosaltres, educació per la pau. Els nostres col·legues solidaris, ecologia, Drets Humans, educació pel desenvolupament, etc. Altres persones que en saben més que jo d’educació, demanen que l’escola giri al voltant de la llengua, de l’anglès, de la tecnologia, de la creativitat, etc. Tenim competència, no vulguem ser el centre del món.

I tercer: com passa amb la política o la publicitat, l’escola és també un reflex de la societat. Tenim l’escola que mereixem. L’escola ha de respondre al que la societat li demanda. No sembla lògic, doncs, esperar una escola pura i pacifista en una societat que viu encara massa en la cultura de la violència. D’acord, podem demanar que l’escola vagi un passet endavant en aquest tema, però no que faci heroïcitats i molt menys que es desvinculi de la societat a qui serveix.  Si els pacifistes creiem que això de la cultura de pau és un tema que ens portarà dècades o segles d’incorporar a la societat, canviar les escoles trigarà exactament el mateix. Cal doncs, treballar en paral·lel amb la sensibilització de l’opinió pública.

I això, ho dic, al contrari del que pugui semblar, per a animar. Posar-nos tots plegats objectius inassolibles a curt termini acaba per trencar-nos quan veiem que els resultats no arriben. Cal doncs, pel dia a dia, cercar objectius més realistes i a l’abast de gent corrent i limitada com nosaltres, i seguir enfortint les nostres utopies, necessàries per a no perdre el rumb de la nostra feina al llarg termini.

D’aquí el títol d’aquesta anotació: siguem utòpics, demanem el possible!

 

Thanks! You've already liked this