Per Sant Jordi, un conte

llop
Avui aniré a explicar aquest conte que us poso a sota a l’escola de la T. Es tracta d’una iniciativa dels i les mestres que ajuda a implicar els pares i mares en la tasca que es fa a l’escola. Hi aniré, doncs, amb molt de gust (tot i que trobar-me amb 50 criatures al davant per a explicar un conte em fa una mica de por, la veritat).

Però avui, m’ho prenc una mica com a feina, doncs aquest és un conte que s’explica en sessions d’educació per la pau per a treballar temes com l’empatia, els rumors, la figura de l’enemic, etc.

I sense més preàmbuls, alla va:

EL LLOP NO TAN FEROTGE

El bosc era casa meva. Jo hi vivia i m’agradava molt. Sempre mirava de mantenir-lo net i ordenat, quan…

Un dia molt assolellat, mentre estava recollint la brossa que havien deixat uns excursionistes, vaig sentir passes. Em vaig amagar darrere un arbre i vaig veure venir una nena vestida de manera molt divertida, tota de vermell i amb el cap cobert, com si no volgués que la veiessin. Naturalment, vaig decidir investigar. Li vaig preguntar qui era, d’on venia, etc. Ella em va dir, cantant i ballant, que anava a casa de la seva àvia amb un cistell on hi duia el dinar.

Em va semblar honesta, però era al MEU bosc, i era molt sospitós que hagués entrat vestida d’aquella manera tan estranya. Així que vaig decidir donar-li una lliçó per tal que entengués la importància d’endinsar-se al bosc amb aquella roba tan estranya i sense haver-ho avisat.

Vaig deixar que seguís el seu camí i jo vaig córrer a casa de l’àvia per una drecera secreta. Quan vaig arribar, vaig trobar-me una vella simpàtica i li vaig explicar el problema. Ella va estar d’acord amb mi en que la seva neta necessitava rebre aquella lliçó. L’àvia va estar d’acord a amagar-se fins que jo la cridés. I es va amagar sota el llit.

Quan va arribar la nena, la vaig convidar a entrar al dormitori on jeia al llit, vestit amb la roba de l’àvia. La nena em va mirar fixament i em va dir alguna cosa sobre les meves orelles grans. Ja alguna altra vegada m’havien insultat, així que vaig mirar de ser amable i vaig contestar que les meves orelles eren tan grans per poder sentir-la millor.

Aquella nena m’agradava, i mirava de ser atent amb ella, però llavors va fer una altra observació insultant sobre els meus ulls, que els tinc molt sortints. Vostès comprendran que vaig començar a sentir-me molest; la nena tenia una aparença agradable, però era molt antipàtica. Malgrat tot, vaig seguir la mateixa política de parar l’altra galta i li vaig dir que aquells ulls m’ajudaven a veure-la millor.

El seu darrer insult ja em va fer entrar en còlera. Sempre he tingut molts complexos i problemes amb les meves dents, que són molt i molt grans i aquella nena va fer un comentari molt desagradable. Sé que m’hauria d’haver controlat, però vaig saltar del llit, li vaig ensenyar les dents i li vaig explicar que eren per menjar-me-la millor!

Ara siguem seriosos: cap llop no es menjaria una nena. Tothom ho sap. Però aquella nena boja va començar a córrer al voltant de l’habitació cridant, i jo també corria darrere d’ella mirant que es calmés. Com que la roba de l’àvia no em deixava moure amb llibertat, me la vaig treure. I va ser pitjor. De sobte, la porta es va obrir i va aparèixer un llenyataire amb una destral enorme. En veure’l vaig entendre que corria perill, així que vaig saltar per la finestra i vaig fugir.

M’agradaria dir-vos que aquest és el final de l’aventura, però desgraciadament no és així. L’àvia no va explicar mai la seva part de la història. No va passar massa temps sense que corregués la veu que jo era un llop dolent, i tothom va començar a evitar-me.

No sé què li devia passar a aquella nena tan antipàtica i vestida d’una manera tan estranya, però jo mai més no vaig poder ser feliç.

Thanks! You've already liked this