Jugar amb pistoles (només si són de veritat)

Llegeixo amb sorpresa una notícia a El Periódico: ‘Veneçuela prohibeix per llei la venda de joguines i videojocs bèl·lics i violents’.

D’entrada, una noticia així hauria d’alegrar-me, i més, després del que vaig escriure aquí mateix fa uns dies. Però no. Més aviat em pregunto com un govern que ha augmentat el pressupost militar darrerament, i que va incloure la instrucció militar a l’escola ara fa uns anys, pot ara sentir-se coherent amb una mesura com la de prohibir les joguines bèl·liques.

A mi em sembla que, sobretot, eduquem més pel que fem que no pas pel que diem. Així doncs, dir als nostres fills que no es barallin, però mirar d’arreglar a mastegots els nostres conflictes em sembla ben inútil. No dir res als nostres fills, però actuar de manera sempre pacífica i respectuosa amb l’altre em sembla molt més eficaç. I dir-ho i fer-ho, ja és la repera.

El mateix em val pels diferents governs, erigits com a ‘pares’ de la societat. De què serveix prohibir les pistoles si em preparo per fer la guerra, a Veneçuela? De què serveix, en el cas de l’estat espanyol, dir que Israel ha d’aturar la colonització de Jerusalem Est, si després fem un pacte de col·laboració militar amb ells?

És clar que, ‘practicar’ amb l’exemple sempre ens és més difícil que no pas ‘platicar’ i esperar que els altres facin el que nosaltres no arribem a fer. Fins i tot quan són els nostres fills i filles.

Thanks! You've already liked this