Joguines bèl·liques: n’hi ha per tant?

Ho confesso: quan em demanen l’opinió sobre les joguines bèl·liques quedo desconcertat. Jo, que sóc donat a les opinions rotundes, en aquest tema no tinc pas cap resposta clara.

Quan veig ma filla jugant amb una joguina bèl·lica no m’agrada. És una cosa de pell, d’emotivitat. De la mateixa manera, quan veig canalla carregats de joguines com ara gormitis, metralladores, soldats, etc. em venen ganes de fer un ‘apa aquí!’ i descarregar un sermó de ca l’ample a qui se’m posi pel davant, siguins criatures o pares que ho permeten, i dir-los que amb aquestes joguines estan alimentant la cultura de violència en què vivim.

En canvi, però, quan analitzo la meva vida i la dels que m’envolten, he de reconèixer que quan érem petits jugàvem a pistolers, guerres i mort. Però en  en canvi, a la meva vida he fet una opció de rebuig a la violència ben clara. Sembla que el meu joc infantil no ha estat tant definitivament perjudicial.

I és que no només eduquen les joguines, que també. Al final, l’exemple dels meus pares, familiars, amics i educadors quan era petit, de la meva tria a l’hora de participar en l’associanisme quan era jove, o les lectures escollides, i tantes altres coses, han estat més la clau a l’hora de triar els meus valors.

Ara però, tinc un nen petit, que d’aquí a quatre dies començarà a triar ell mateix les joguines. I de ben segur que en demanarà alguna de bèl·lica. Ja estic rumiant què fer quan arribi el cas. I el que se m’acut d’entrada és el següent:

1. Nosaltres, com a pares de la criatura no li comprarem cap joguina bèl·lica. Amb aquesta opció li recordarem (constantment, pobret) que no optem per la violència en la nostra vida.

2. Si ell juga espontàniament a qualsevol joc amb violència li deixarem fer. Ho farà sabent que no ens agrada, però tindrà llibertat per a triar.

3. Amics i familiars: us demanarem que no els compreu cap soldat, pistola o joc de consola violents. Però si ho feu (i ho fareu, n’estic segur), claudicarem sense excessives protestes.

I és que en aquest tema, no vull ser fonamentalista, però tampoc vull renunciar a allò que em surt de dins. I tu, com t’ho fas o faràs?

Thanks! You've already liked this