Gran Torino, o la redempció del gran Clint Eastwood

Seguint l’estela endegada pel Jordi Armadans, que comentava la pel·li London River, em proposo a obrir una nova secció que, de la mateixa manera que faig habitualment amb els còmics, mirarà de donar quatre claus de lectura pacifista de pel·lis. No pretenc ser exhaustiu com en els còmics, però estic segur que, d’aquí a un temps, l’acumulació d’informació i idees pot anar bé per alguna cosa. Avui, doncs: Gran Torino, de Clint Eastwood.

Què en podem treure d’aquesta pel·lícula?

Diuen que és la pel·lícula on l’Eastwood ve a renegar o penedir-se de la violència mostrada en la seva carrera fílmica. Podria ser, no ho sé del cert. Però sí que és veritat que la pel·li té com a fil argumental dos descobriments que podrien anar paral·lels als d’una descoberta del director: el de l’altre, abans enemic desconegut i ara forçat veí impossible d’evitar relacionar-s’hi. I el de la violència com a generadora de més violència. Inútil, estúpida i que no porta enlloc, però perillosament contagiosa.

La pel·li toca molts altres temes interessants i col·laterals a la cultura de pau: la vellesa, les relacions familiars, el xoc cultural, la immigració, les bandes… Però, en temes d’educació per la pau estrictes, en destaco els següents: escalada de violència, la construcció (i destrucció) de la figura de l’enemic, l’empatia i, sobretot, els efectes de la violència i la guerra a llarg termini.

Tinc la sensació que és una pel·li tant rica i completa en matisos, que un fòrum després de veure-la podria no acabar-se mai.

Thanks! You've already liked this