Educar per la desmilitarització*

Final d’estiu. M’enduc la canalla a la Festa del Cel de Barcelona. Enmig de piruetes d’avions i acrobàcies inversemblants, passa una quadrilla militar en perfecta formació. La gent aplaudeix.Aix!

Nadal. A la Trobada Internacional de Joves de Taizé a Barcelona alguns militars reparteixen el berenar a milers de joves que s’han reunit per… pregar per la pau. Aix!

Inicis d’any. Al Festival de la infància, la possibilitat de fer el circuit d’aventura enmig de cordes, ponts penjants, rocòdroms, soldats i armament fa pujar l’adrenalina de més d’un. Aix!

Primavera. A l’escola rebem informació relativa a materials educatius sobre ‘cultura de defensa’. Ofereixen sortides per visitar fragates i quarters militars. Sortosament, no en fan ni cas i va directa a la paperera. Malgrat tot: aix!

És el que els pacifistes en diem ‘militarització’ de la societat. I es produeix quan els militars són presents amb normalitat en àmbits civils on, per la seva pròpia naturalesa, no els pertocaria. Cerquen la ‘normalització’ social d’allò que els és propi. O, a l’inrevés, però el que és el mateix: que la societat trobi la seva presència tan lògica que no s’escandalitzi.

Quan era jove encara existia la ‘mili’. Tots els joves (però no ‘les’ joves) tenien l’obligació de fer el Servei Militar. Quasi totes les famílies tenien contacte amb l’exèrcit i quasi tots els homes n’havien rebut instrucció. Però amb el triomf de l’objecció de consciència i la insubmissió, i la consegüent professionalització de l’exèrcit, això ja no passa. És per això que el govern, per tal de facilitar la tasca de reclutament i la bona imatge de l’exèrcit, mira de ‘militaritzar’ la societat tant com pot.

L’esplai i l’agrupament escolta (de forma paradigmàtica nascut d’ambients militars) són llocs de construcció de la pau. Espais on s’ensenya i educa en uns valors a les antípodes dels propis dels militars. Ni l’ús de la violència, ni l’autoritarisme, ni la jerarquització, ni el masclisme, ni l’obediència cega, ni la mentida són propis dels centres d’educació en el lleure.

Sembla obvi, doncs, que l’exèrcit no hi té lloc als esplais i caus. I farem bé de ser prou crítics al respecte i educar-nos la mirada per tal de detectar-ne la presència allà on anem i aconseguir sentir-nos una mica indignats si és el cas.

 

* Article publicat al darrers números de les revistes Estris i Monitor educador.

Thanks! You've already liked this